Joc de pistes per a l’activitat de Scrabble a l’Any Espriu

L’Hescarràs participarà als tallers de les Jornades Any Espriu que organitza el CNL L’H. La nostra activitat serà el dissabte 30, de 12.15 a 13 h, al Centre Cultural Metropolità Tecla Sala (av. Josep Tarradellas i Joan, 44).

pista_espriu

Us convidem a jugar una partida duplicada temàtica, on cercarem paraules de l’obra de Salvador Espriu als faristols.
Pero per a facilitar-vos les coses, us donem les “pistes” de possibles paraules amb fragments de contes o poemes de l’autor que ja hem anat penjant al Facebook.

Comencem amb el poema:

La princesa del Iang-Tsé

A la vora de Iang-Tsé
hi ha una princesa,
néta de l’emperador
d’aquella terra.

El gran riu baixava ple,
molta gent nega.
Cauen altres malvestats
damunt el regne.

Quan ploraven els flagells,
ella somreia.
Diuen que no té bon cor
la joveneta.

Però sap cançons suaus,
paraules tendres.
Ai, qui us robi el primer bes,
llavis de seda!

Una tarda, al mirador,
de sobte veia
com marxava un cavaller
cap a la guerra.

De seguida l’estimà
l’alta donzella.
Preguntava pel seu nom,
es vol prometre.

Més ningú no li podrà dir
l’estirp d’on era.
Ni tansols el mariscal
de la noblesa.

Mentrestant a l’horitzó
es varen perdre
els soldats i el capità,
vers la Corea.

Faci sol o faci fred,
la dama espera.
Fins li fuig la dolça son
de les parpelles.

No s’alçava al lluny ni un bri
de polseguera.
Corre l’aigua eternament
sota finestra.

No vindrà galant minyó
per cap frontera.
Confiances de retorn
no duren sempre.

Passen dies, passen anys.
Lànguids poetes,
de la història de passió,
en fan llegenda.

A la cambra del palau
d’or i turqueses,
entre plomes de paó
jau la princesa.

Consumida per l’amor,
es torna vella.
El seu cor, abans de gel,
és ara cendra.

Als cabells, blancor de neu.
Als ulls la lenta
arribada d’una nit
buida d’estrelles.

Sola, sola prop del Iang,
mor de tristesa.
Als jardins imperials,
cignes la vetllen.

Seguim amb un bocí del conte “Tereseta-que-baixava-les-escales” del llibre “Ariadna al laberint grotesc”: 

«Fixa’t com baixava les escales, que senyora! Pas de dama, lent, compassat i lleuger alhora, d’un ritme igual i segur, d’una escola i d’un estil que s’han perdut. Sí, la Teresa és molt vella, ja ho saps, té els meus anys. Que si ho puc recordar? Vàrem jugar tantes vegades juntes, en aquesta placeta, a cuit, a marro-titiu, al soldat plantat, a saltar i parar. I ara això és ben lluny. Aleshores el poble se’ns apareixia com si fos més gran, immens, d’un color més ric, amb un altre caràcter. Les nostres corregudes sempre descobrien un nou racó amagat. Cada tarda esperàvem al sorral l’amorrada de les barques i, de tant en tant, el retorn d’algun veler de les remotes mars d’Amèrica o de la Xina. El meu pare també va ser pilot i anà fins a Rússia, a través d’aigües gelades, vorejant niells de glaç. Arribava després vestit amb pells, igual que un ós, i a l’església escandalitzava amb el seu luxe. Tot va passar. Algun dia, al capvespre, ens enfonsàvem pels canyars dels rials, amb l’esgarrifança d’una aventura prohibida. Avançàvem gairebé a les palpentes, i ens voltava com el pressentiment d’un miracle. Hi havia potser una teranyina de boira al Remei i una gropada de bruixes al fons, damunt la Muntala. I contàvem, en tornar, a les nostres àvies l’incident d’una topada amb algun fantasma. Tot passà. Vàrem anar creixent, i jo em vaig casar. La Teresa i la seva germana Júlia, morta, tísica, de fa molts anys, varen viatjar amb el capità Vallalta, en la “Panxita”. Més tard la fragata va naufragar, i al cap de poc, la Júlia i el vell es varen morir. I ara, ja ho veus, la Teresa passa pel meu costat sense mirar-me, amb la neboda geperuda al darrera, com una ombra de gos, passa fregant-me i ni em mira, i la meva família ve d’una estirp almenys tan clara com la d’ella, i jo li he de donar tractament, com una menestrala. Tot canvià. La Teresa és una vella trista, no sap riure. I el poble em sembla, i a ella de segur que també, tan petit, tan buit i rònec! I en altre temps la nostra fantasia l’imaginava com dintre un núvol, sense límits. Carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, carrer de la Torre. La Teresa baixava rabent els graons de l’església, i fixa’t ara com els baixa. Això sí, tan senyora, amb pas de dama.»
Aquí teniu una referència als versos inicials de l’«Assaig de càntic en el temple»:

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

Que us siguin de profit aquest dissabte!

#AnyEspriu

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada