BEL·LE (març 2015)

Avui recordarem l’antiga tribu dels bel·les, un poble celtibèric preromà que vivia a les terres de l’alt Jalón.

El bel·le i la bel·la no han passat a la posteritat per res de particular, que jo sàpiga, però a mi em són especialment simpàtics.

fixat_bel-le

No sabeu per què? Doncs perquè, quan teniu aquella odiosa L·L al faristol (per molt catalana que sigui, només ens dóna problemes) i s’hi uneix una B (que mai estic segura d’utilitzar correctament, perquè em confonc amb paraules castellanes), aquesta paraula em pot alegrar el dia (ara que hi penso, bdel·li també és molt benvinguda en aquests casos).

I, encara que sembli poc factible d’allargar, hi ha algunes opcions:

  • Els verbs debel·lar (vèncer amb les armes o amb arguments) i rebel·lar (refusar l’obediència a una autoritat constituïda).
  • Tabel·les, que són les tauletes on escrivien els romans (no sortim de l’antigor!).
  • Umbel·les, que són inflorescències en què els pedicels de les flors, o radis, arrenquen radialment d’un mateix punt.

Espero que bel·le també us ajudi a mantenir a ratlla a la gata maula de L·L…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *